La Mare de Déu dels Consellers

Autor: Dalmau, Lluís (?-1460)

Cronologia: 1443-1445

Estil: gòtic internacional

Tècnica: oli i tremp sobre fusta de 3,11m x 3,11m; 272 x 276 cm (superfície pintada)

El retaule de La Mare de Déu dels Consellers, obra del pintor Lluís Dalmau, és una de les peces més conegudes de la pintura gòtica catalana. Fou encarregat pel Consell de Cent de Barcelona l'any 1443. Representa amb gran naturalisme els cinc consellers agenollats adorant la Verge.

Procedeix de la capella de la Casa de la Ciutat de Barcelona
Dipòsit de l'Ajuntament de Barcelona.

L'escena queda emmarcada en una arquitectura goticista d'evident aire flamenc. La Verge, amb el Nen nu en la seva falda, s'asseu en un tron, sobre quatre lleons i decorat amb figures de profetes. Entre les finestres del fons trobem a dos grups d'àngels cantors mentre que en els laterals se situen els sants que presenten als consellers: en la dreta Sant Andreu i en l'esquerra, santa Eulàlia, ambdós amb les creus que simbolitzen el seu martiri. Agenollats i en actitud d'oració observem als cinc consellers que van encarregar l'obra: Johan Lull, Francesc Llobet, Mosen Johan de Junyent, Ramón Saavall i Antoni de Vilatorta. Cadascun dels consellers dirigeix la seva mirada a la Verge i vesteix la gramalla característica dels seus càrrecs.

Dalmau busca la inspiració en els models de Jan Van Eyck, tant en la iconografia com en la caracterització dels retrats, buscant el màxim realisme tal com se li exigiria en el contracte. Altres aspectes a destacar són la riquesa cromàtica, la importància concedida a l'espai o la minuciosidad i el detallisme amb el qual es treballen les indumentàries. Amb el temps, Dalmau arriba a alliberar-se del mimetisme respecte als seus models.

En aquesta obra s'observa un evident predomini del color sobre el dibuix, com és característic en la pintura del gòtic del segle XV. Es tracta d'una composició simètrica, articulada al voltant de la figura central de la Mare de Déu amb el nen Jesús; els grups de personatges que es representen a cada banda de la Mare de Déu són gairebé idèntics.

L'existència d'aquesta obra és fruit del desig d'immortalització dels membres del Consell Executiu del Consell de Cent. La seva destinació fou decorar alguna de les dependències de la Casa de la Ciutat.

Evolució de la pintura gòtica italiana

Giotto, La resurrecció de Llàtzer.

Any 1304-1306

Estil artístic Gòtic

Tècnica pictòrica Fresc

Longitud 200 cm Amplària 185 cm

Localització Capella dels Scrovegni Pàdua, Itàlia

Els frescos de la capella dels Scrovegni cridada també capella de la Sorra, per estar construïda sobre la sorra d'un antic circ romà, és considerat com el treball més complet de Giotto. Va ser encarregada per Enrico Scrovegni, un adinerat comerciant de Pàdua, fill d'un prestador conegut per la seva usura i que ja Dante Alighieri ho havia manat entre els condemnats a l'Infern en el seu poema La Divina Comèdia. Enrico volia amb la construcció de la capella redimir els pecats del seu pare.

Li va encarregar a Giotto, la decoració de la capella funerària, amb diverses sèries decoratives de frescos, els cicles de les pintures representen, la vida de San Joaquín i Santa Ana, la vida de la Mare de Déu i la història de Crist, mentre que, en les parts inferiors dels murs es dediquen a la Passió de Crist, així com es troben en color monocrom unes al·legories de les Virtuts i els Vicis. Es troba una escena on es pot veure al propi Enrico Scrovegni oferint la capella a tres àngels, el retrat del donant i del canonge que sosté la pesada maqueta, són sens dubte, una excel·lent prova de la capacitat retratista de Giotto.

La història narra la Resurrecció de Llàtzer per ordre de Jesús, en la pintura apareix Crist beneint a Llàtzer, mentre agenollades als seus peus es veuen les germanes de Llàtzer, Marta i María. A la dreta del quadre s'observa la imatge momificada de Llàtzer sostinguda per altres familiars, en el cantó dret del primer terme, amb línies paral·leles a la muntanya rocosa del fons, que dibuixen una composició en diagonals, està la pedra de la tapa del sepulcre, que és sostinguda per altres dos personatges, el fons està pintat amb el mateix blau de la volta de la capella, amb la qual cosa s'aconsegueix que formi una cohesió amb ella.

La pintura com les altres representacions de les sèries de la capella, està emmarcada simulant un fris de marbre tallat i com si tingués incrustacions de pedres semipreciosas i lapislàzuli, evitant amb aquest sistema figurat, la realització amb materials autèntics que resultarien molt més costosos. El cadàver embolicat en les benes, entreobre els ulls, mentre els presents manifesten la seva estupor. Les dones tenen el rostre cobert per a evitar la pudor de Llàtzer mort. Encara sense conèixer la perspectiva real de Brunelleschi, el pintor introduïx el realisme en la seva obra, representant un espai individual amb problemes de profunditat i representació de l'espai natural. La iconografia ens mostra el seu interès per la visualització del dramatisme que vol explicar en la història, enfront del miracle realitzat per Crist.